Sí, certament, sempre que es faci amb obertura i sinceritat d’esperit. Ser creient és una qüestió d’actitud personal i no es pot imposar. És i ha de ser tan lliure com estimar.

El fet de no ser creient no hauria de ser obstacle perquè els pares acompanyessin el fill en el seu procés i en les preguntes que es pugui anar fent. Però els pares no tenen resposta a tot. (Ni ells ni ningú!) Poden dir amb tota franquesa al seu fill que no són creients i en poden parlar amb ell, sense imposar-li tanmateix reflexions o dubtes que el puguin superar.

Pot ser una bona ocasió per a practicar –i de pas ensenyar– el respecte mutu entre persones que han pres a la vida opcions importants no coincidents…